PROVES D'ESCANER

PROJECTE GUARDERIA

En aquest projecte van sorgir alguns problemes de grup, però trobo que va ajudar-nos molt per a coneixe'ns més a tots i superar les barreres que sempre s'aixecaran. El que vam fer amb la Cris, escollir la música per a cada grup, va estar molt bé. Jo mai havia portat la música en un acte tan important, però em va agradar molt l'experiència. Primer estava una mica nerviós, perquè pensava en les possibilitats que hi haguès algun cable mal connectat, algun accident amb la llum...etc. Però quan em vaig fixar en les cares dels nens en veure el que els meus companys estaven fent, em vaig tranquil·litzar i m'ho vaig passar molt bé.

Quan vaig sortir amb la Cris, ella tocant el saxo i jo la guitarra acústica, va ser un moment molt divertit i ple d'emoció, ja que mentres nosaltres dos tocàvem, els nens pintaven els nostres companys i era molt graciós veure-ho.
Al final, després d'un temps sofrint per la realització d'aquest acte i que, gràcies a la Marta i el nostre esforç, va millorar considerablement, vam esclatar en una sobtada alegria i ens vam pintar pertot arreu, mentre ballàvem al ritme de la música.

RESSENYA : Els móns de Coraline

D’aquesta pel·lícula em va impressionar l’stop motion, que feia que els personatges del film cobressin vida. La història, tal i com ens van mostrar en el resum anterior a la peli, era molt semblant a Alícia en el país de las maravillas o El mago de Oz, tot era molt màgic i amb imatges espectaculars.

M’hagués agradat que al final de la peli ens haguessin posat un vídeo – si es que n’hi ha – del making off per saber quines tècniques utilitzaven per l’stop motion i en general com havien fet la pel·lícula. 

Què consideres art de casa teva?

La fotografia la va fer la meva germana, quan estava jugant amb el meu germà, i la va anar a augmentar al photoprix












 Aquesta família d'elefants de fusta me la va regalar fa molt temps un amic senegalès pel meu aniversari.

El que es veu en aquesta fotografia és el Montseny desde la finestra de la meva habitació. Considero que aquest paisatge és una obra d'art de la naturalesa i és millor que qualsevol cosa que tingui a l'habitació.











Aquest rellotge està fet a partir del tronc d'un arbre. El vam comprar amb la meva família, en un viatge a Andalusía, concretament a Despeñaperros.

Això és la reproducció en miniatura d'una chaminera aragonesa del poble de Biniés, que la meva mare i la meva tieta van encarregar com a obsequi per als músics que participaren desinteressadament en la Trobada d'acordionistes del poble al 2001.

Aquest quadre el van comprar els meus pares quan van anar a Bolívia. Hi surten tres persones tocant amb instruments musicals originaris del país.

Aquest quadre del saxo m'agrada molt per la seva varietat de colors.

MACBA - Activitat amb en Howard

Aquesta sortida em va semblar d'allò més interessant, sobretot en l'activitat que impulsà en Howard. Quan ens va explicar el que volia que féssim - un recorregut que féssim el dia a dia - no ens va quedar gens clar, ja que molta gent es centrava massa en la perfecció geogràfica del que anàvem a fer, però crec que va ser un bon inici, ja que en Howard ens va explicar que el que era interessant és el fet de començar a fer qualsevol cosa sense tenir ni una lleugera idea del que estem fent. Deia que així surgeixen les idees, i jo penso que moltes vegades és així com surten, i a més, sense preocupacions ni mals de cap, tan sols l'experimentació amb el que et surt de la improvització. Al final ens vam posar tots a treballar i van sortir coses molt divertides. Em va agradar molt començar a fer una cosa sense saber qué estava fent, ja que em va passar que després les idees se m'amontonaven al cap. Primer vam començar fent recorreguts tímids de dos dimensions, amb tots els objectes que teniem a l'abast (paper, gomets, tires de colors, pòsits, cel·lo...etc), i després ja ens vam anar atrevint més a crear objectes en tres dimensions. 

Aquestes són algunes de les fotografies de la sortida que va fer la Carla Bufí.

VINÇON (Barcelona)

Bé, per començar puc dir que no me'l vaig mirar gaire, ja que no sóc dels d'anar de botiga en botiga, ni molt menys. Sí que puc dir que l'aparador em va semblar molt original, sobretot els miralls que hi havia a la part de dalt, que reflectaven els objectes - tan rars - que s'exposaven a l'aparador. No hi vaig entrar, per ser sincers, però avui he mirat unes quantes fotografies a internet i m'ha semblat un lloc acollidor, tot i que estic segur que els preus no ho són tant. També he pogut veure que hi ha objectes molt diferents, així que aquesta botiga sembla que no es pugui classificar, i trobo que això resulta interessant. Tot i així, penso que si hi hagués entrat, no m'hi hagués estat ni menys de cinc minuts.

CRÍTICA: RHYTHM IS IT!

Aquest documental em va agradar molt, trobo que  aconsegueix plasmar un missatge en tot qui el veu. El missatge del que parlo tracta de la superació, del voler per poder, de mirar la por als ulls i matar-la d’un cop decisiu i valent. Encara que tot giri al voltant del món de la dansa, totes les explicacions que feien, tant els mestres com els entrenadors i els alumnes, agafaven un caire molt humà o pedagògic, en comptes d’un caire artístic centrat en el ball.

Van haver-hi molts moments i moltes frases que em van agradar molt i que a classe hem destacat, per exemple, algunes de les coses que va dir el director de la orquestra, Simon Rattle: “viatja sempre, però no arribis mai enlloc”, que es una bonica metàfora (d’un mestre del director) del camí de la vida, on sempre hem de seguir caminant sense arribar a cap lloc, és a dir, el voler aprendre i intentar superar-nos a nosaltres mateixos per tota la vida. Aquesta frase em recorda a la famosa cita de Sócrates (“tan sols sé que no sé res”) on també s’hi reflexa, si fa no fa, aquesta qüestió. El director va dir una altra frase que em va semblar molt divertida; segons ell, la gent estranya té més possibilitats o més capacitats de fer art que d’altres persones (això, evidentment, és la seva opinió personal). Era molt impactant veure com Rattle es transportava a una altra dimensió que semblava que fos el món on havia d’estar però on només hi podia estar quan sonava música: els seus gestos, les mirades, les expressions facials... tot anava amb la música, és una emoció personificada. L’altra figura important és Royston Maldoom, el coreògraf juvenil que deixa clar que li interessa molt més la pedagogia que l’art. Aquesta és una de les frases més significatives de Maldoom, ja que està posant per davant una sèrie de valors, com la disciplina, el respecte o l’esforç, que volen enfortir tots els nois que s’apunten a les seves classes de dansa. Com sempre, en la majoria de casos, aquesta inculcació de valors va funcionar en alguns dels adolescents que surten parlant de les seves emocions i del que pensen d’aquestes classes, de com són ells i de com no es coneixen. Amb això últim – com no es coneixen – vull dir que tothom té uns “punts” de superació o de capacitat que la falta de confiança o autoestima o de qualsevol cosa amaga darrere una màscara de riure que delata la presència de la por. La por al fracàs és donada, entre dues noies, però una se’n surt amb esforç i sent una mica valenta, mentre que l’altra agafa la postura còmoda de fer veure que no en té ganes, quan en realitat el que li passa és que té por a fracassar.  Maldoom també diu que és més important la necessitat de persones creatives que de persones treballadores, ja que mentre les segones són com una màquina amb la funció de repetir i repetir accions, les persones creatives poden innovar i fer cada cop un pas més endavant en la trajectòria de la vida humana.  És impressionant la història del noi senegalès que se’n va sol del seu país, amb setze anys, per qüestions polítiques. Aquesta història apunta un altre cop cap a la superació i l’esforç, ja que en aquesta situació tan difícil, el noi volia anar a estudiar, volia aprendre, i a més implantar-se en aquella nova societat en la que acabava d’aterrar.

En conclusió,  crec que aquesta experiència va canviar positivament la vida de moltes de les persones que hi van col·laborar i demostra la – moltes vegades – no educació de les escoles. Amb aquests fets em vaig plantejar molt si les escoles i instituts de veritat creuen en l’educació. La resposta és que sí, però crec que existeix una gran falta de confiança entre molts dels seus responsables, com es veu en aquest documental, que produeix mals efectes sobre els alumnes. Penso que les escoles haurien de reunir esforços per a saber inculcar entusiasme o simplement ganes d’aprendre, perquè l’entusiasme es tracta d’una cosa molt personal, segons els gustos de cada un, però alhora que els alumnes rebem ensenyaments, tant pràctics com teòrics, hauríem de saber apreciar el valor que aquests coneixements tenen en nosaltres.

La vida no és altra cosa que avançar mentre sents el ritme bategar dins les venes.

CRÍTICA: SOMNIS ENTRE GUERRES

Per començar, vull remarcar que mai abans havia anat a veure un concert de música clàssica, en aquest cas, un concert de cambra, i no em va desagradar gens ni mica. Trobo que estava molt bé que el director anés introduint cada part del concert amb una breu explicació sobre el context en el qual es trobava l’autor, què era el que volia transmetre, quines sensacions produïa el so de la peça o algunes curiositats estranyes o divertides que se’n derivaven. Com va explicar el director de l’orquestra, els compositors que interpretaven – P. Hindemith, M de Falla i A. Roussel – van passar temps difícils mentre composaven les seves obres, ja que, per exemple, M. De Falla i Hindemith sofriren la repressió del feixisme. Abans d’iniciar una peça de Roussel, el director va explicar que aquest compositor s’havia fixat en les màquines que inundaven la França de la revolució industrial per captar sons i plasmar-los en la seva obra en forma de música. Va ser impressionant veure com la música de Roussel produïa sons tant característics amb els instruments, que et recordaven a màquines. La part del concert en la que vam sentir el clavicèmbal va estar molt bé – em va agradar molt el so – tot  i que penso que se’l sentia massa per sota dels demés instruments, i això em molestava. Vaig observar la gran disciplina amb la que els músics entraven a escena, d’una manera senzilla, ordenada i tranquil·la. També vull expressar la meva incomprensió respecte el fet que el públic tan sols aplaudia al final de cada part, però no al final de cada peça, i això era bastant lleig, perquè potser arribaven a un moment culminant, d’aquells que et posen la pell de gallina, i feien un gran final, però el públic no aplaudia, i això era un pecat.