RESSENYA PRESÓ

Fosc. Estem caminant davant d’un edifici gris i brut, amb uns filats d’espines al capdamunt. Parlem tranquil·lament, amb una tranquil·litat impròpia del fet d’estar endinsant-nos en un  petit món que, per sort nostra, té sortida. Fem al·lusions sobre el fet de poder sortir d’aquest lloc. Impossible. Les parets són massa altes, els filats, massa punxeguts. Arribem a una entrada petita on ens esperen un noi amb papers a les mans i un guàrdia gros amb expressions de vigilància i alerta. A les nostres butxaques només portem el document d’identitat, res més. Ostres! Ens hem deixat el tabac al cotxe. Quin alleujament, això de tenir el que vols quan vols! Almenys entenent “el que vols” com a un bon cigar d’espera. Anem al cotxe. Rescatem els petits maltractadors de pulmons, tanquem el vehicle i tornem a l’entrada d’abans. Més gent, de totes les edats, s’amuntega desordenadament per la sala que hi ha a l’interior. Tots xerren animosament, però a mesura que van entrant, van callant perquè se sentin els noms que el noi dels papers va dient en veu alta i clara. Pip! Quan és el meu torn de passar per sota el detector de metalls, aquest aliat del cinturó xiula, i me’l fan treure. Torno a passar, i, com si fos una broma, el nostre amic detector torna a emetre el so que tant li agrada.- Deu ser pels botons dels pantalons. – diu una noia vestida d’uniforme. Ella mateixa em passa a una distància del meu cos una màquina allargassada que sembla que olori el metall més que cap altra cosa. “Per fi”, penso jo. “Ja som dins la presó”. Caminem tot parlant de les nostres coses, del dia a dia, - tot i saber en quines circumstàncies ens trobem – encara que també fem comentaris sobre les impressions que estem experimentant pel fet d’estar entrant en aquest lloc. Avancem molt lentament. Ara caminem, ara parlem, ara travessem una porta, ara parem. Ara ens separen, per no col·lapsar-nos, i ara tornem a caminar. Així no deu ser com quan entra per primera vegada algú que ha estat condemnat a presó, crec jo, tot deu ser més ràpid, més fresc. Encara que, de fresca, la sensació de la persona en qüestió, no crec que ho sigui. PAM! Tanquen una porta darrere nostre, i així van fent, successivament. Cada porta que travessem és més forta, cada cop més freda. Abans hem passat per davant d’unes sales de visita, on hi havia presos parlant amb les seves famílies. Ens han mirat, com dient: “I aquests, on van?” doncs on anem, si es que arribem algun dia, - uff, quina calor! – és a una sala on els mateixos presos ens delectaran – o no – amb una obra de teatre. Per fi! Arribem a la sala esmentada i ens assentem corrents en una bona posició. Les llums s’apaguen, comença l’espectacle. Mentre els actors actuen, no puc evitar pensar de vegades en què hauran fet per ser aquí, i si hi són de manera justa o no. Tots els actors hi posen molta força, i se’ls nota les ganes que algú els escolti, que algú els vegi, que algú sàpiga que existeixen. S’acaba l’espectacle. Des del públic ens passem una bona estona aplaudint, fins que ens fan mal les mans. Passem pel costat dels actors presos i els fem un gest positiu amb la mà. Ens tornen amistosament la salutació. Tots semblen gent que et puguis trobar pel carrer, amb la seva vida i les seves preocupacions quotidianes, però t’adones que, a vegades, el temps se’ls deu parar. Sort que almenys fan coses que els mantinguin, ni que sigui per uns instants màgics, en comunió amb el món de fora.

És més fosc. Fa fred. La paret d’abans segueix grisa i bruta, com un gegant atrapat pel temps. Penso: “nosaltres tornem a casa. I ells?”

CRÍTICA: ELECTRA

.

En aquest espectacle, per a mi, hi ha hagut algunes parts negatives sobre coses que no entenia per quina raó les feien o altres coses que volien mostrar però que, des de la meva opinió, no les van aconseguir.

Començaré per la pregunta que em vaig fer durant tot l’espectacle i que vaig exposar a les dues actrius de l’obra que van venir a xerrar a la classe, les quals no em van respondre exactament a la meva pregunta. La pregunta eterna, de quasi més de dos hores, la pregunta que em cansava, que em martiritzava: què fot aquí el tío de la guitarra? Era evident per a les meves i per a totes les orelles, que el noi aquell tocava molt bé, feia uns arpeggios molt bonics entre altres coses, però... què feia allà? De vegades, era el company d’Orestes, de vegades, era un ente viviente que tocava la guitarra, com si no hi fos; a vegades era part del públic, quan deixava la guitarra lenta i cuidadosament al seu costat (tot i que quan feia això, començava a sonar música de CD que era com la que ell tocava en directe amb, com a molt, dos instruments més), i jo, m’anava fent constantment aquesta maleïda pregunta sobre el noi i la guitarra, que pel que es veu, havia sigut decisió del director, i només això, ja que les actrius que van parlar amb nosaltres no van respondre a aquesta pregunta directament, sinó que van fer un petit rodeo i van acabar dient que havia sigut decisió de l’Oriol. Ai, Oriol, no t’entenc! No passa res, ja succeeixen, a vegades, aquestes coses, no ens preocupem. Una cosa positiva a dir és el fet de la memòria que s’ha d’arribar a tenir per poder recordar aquell text, tant llarg, llarg, llarg...però entenedor. Això també va estar bé. Comparant aquesta amb l’Electra que vam anar a veure al teatre de Ponent, en aquesta ultima el llenguatge era molt més entenedor, més proper a les persones del segle XXI que som. També em va agradar l’escenografia, tot i que després la interpretació em decepcionés. Això: no em va agradar molt la manera d’interpretar a Electra. A l’obra de ponent era molt més natural, penso que era més forta, més salvatge que a la de l’Auditori. No estic dient que hagi de ser així, sinó que el que no em va agradar va ser que tot l’espectacle era text, text i més text. L’acció no passava del coll. Això ho dic perquè, constantment, l’electra recorria als mateixos gestos amb el braç, és a dir, no hi havia comunicació corporal per al públic, torno a dir, des de la meva opinió. Finalitzaré aquesta critica dient que podria seguir dient coses que no em van agradar, però així l’únic que s’aconsegueix és que si una persona del segle XXIV, acaba llegint això, pensarà: ostres, aquesta obra devia ser una merda! Però no, no siguem així de heavies. Futur, si ets tu, et diré que els gustos, com deus saber, són cosa de cada un i vulguis o no, s’han de respectar.

CRÍTICA. DE-SIDERIS (LOOKING FOR HAPPINESS)

Bé, el primer que vull dir sobre aquest espectacle és que, a part que m’ha agradat molt, he pogut apreciar l’esforç de totes les persones implicades, ja que moltes d’elles són els companys actuals de la nostra classe. Des que van començar, jo m’ho mirava des de fora i veia quan de temps assajaven, sobretot a partir de l’estiu, amb un horari machacón que posava en perill la salut dels actors, amb fins i tot un noi adormit al tren a causa del que podríem dir cansament corporal, però que ha portat a un èxit reconegut i sobretot, merescut.

Endinsant-me en l’obra en sí, el meu cervell té tantes coses al cap per dir, que m’està costant escopir frases dignes d’una bona crítica, però intentaré deixar-ho anar polidament perquè això no es transformi en un cacau de pensaments saltironejant pel paper. El cas és que no se’m va acudir res negatiu, o que no m’hagués agradat, de l’obra. Pot ser, això? No ho se, però el que si sé, és que el que més em va agradar va ser que durant tota l’obra el públic rebia constantment diverses emocions, i que les rebia molt. L’energia de tots els actors era espectacular i l’escolta del grup, també. Em va impressionar la fluïdesa amb la que el text i els cossos dels actors s’ajuntaven per explicar qualsevol cosa, per exemple, hi va haver un moment que un actor parlava sobre quelcom que no recordo, i tots els demés estaven en moviment. Llavors, aquell mateix actor, deia: “em desperto al meu llit, estic sol”, i tots els actors paraven de moure’s. Això visualment, als ulls de l’espectador, era bestial.

La part en la que entra en conflicte el “com vull ser”, ja que això forma part dels desitjos: vull ser així, vull tenir allò, vull fer allò altre...era molt interessant, a més, molt divertida, sobretot en les estratègies del “com ser”, on es veien diferents estratègies, com la sempre eterna paciència, o la del suspens (hi penso hi encara em ric), i d’altres que també feien molt riure, i és que el més graciós de tot això és que realment eren personalitats que a la realitat existeixen, això sí, amb l’evidència de l’exageració còmica, tractada d’una manera molt intel·ligent.   

Un altre punt a destacar és la coreografia, aquella en la qual l’únic so és la respiració dels actors i el refrec contra el terra de l’escenari, on, donat que conec a alguns actors, almenys un, em va sorprendre gratament pel que havia aconseguit arribar a fer.

Parlem ara de la música. Penso que en tots els casos estava molt ben triada, per cada tema que es tractava, en alguns moments, canyera, en altres, divertida, com la de Samarreta d’imperi.  Aquí vull destacar la observació a la qual van ésser sotmesos per part meva tots els actors quan feien aquesta escena, perquè vaig estar en un dels assaigs a ponent, i vaig veure com preparaven, o millor dit, com exercitaven l’escena en qüestió. Quan jo vaig anar a veure com assajaven, encara faltava molt per l’estrena, i algunes diferències que vaig veure entre aquell dia i l’estrena, van ser, per exemple, que: l’escolta del grup havia millorat molt, ja no xocaven entre ells; sempre hi havia un nombre equilibrat de persones al davant, mentre es provaven la roba; quan algú li agafava a algú altre una peça de roba que tenia a les mans, hi havia una reacció (cosa que vaig veure que la direcció demanava com a una cosa important); en general més moviment, i la manera de provar-se la roba, ja que no es tractava sols de provar-se-la, sinó que també es tractava de “qui soc”, en què i en qui em converteixo amb aquesta roba. També vull dir que era molt divertit veure quines postures corporals adoptava cada actor depenent de la roba que en aquell moment es posés, tant com les seves expressions facials o la seva conducta.

Arribats a aquest punt, seguint parlant de la música en relació amb els actors, hi ha un moment que especialment em va impressionar. És aquell moment, quan tiren l’escenografia, i comença sonar una cançó (que encara no sé com es titula) molt bèstia. Alguns actors començaven a dir coses que no suporten, que no aguanten, coses que destrossarien, per molt surrealistes que fossin algunes, i cada cop ho deien més fort, i s’anava pujant el volum de la música, cada cop més fort, més fort, MÉS FORT, MÉS FORT!! Se’m va posar la pell de gallina i em venien ganes de trencar alguna cosa. Era explosiu, mortal, grandiós, brutal! . ERA... BESTIAL!!  Però... allà era jo, pacíficament assegut a la cadira i envoltat de gent, sentint unes mans per dins que m’esgarrapaven i em colpejaven per poder sortir a l’exterior.

També cal parlar d’un punt destacat de l’obra, que és el vídeo que els actors van anar filmant amb familiars, amics...a inicis de curs de l’any passat. De-sideris, no seria possible sense el públic, ja que els actors necessiten de la seva mirada, perquè no és una obra de teatre convencional on el que passa, passa a escena, i prou, sinó que el que passa, els passa als actors i li passa al públic; hi ha una comunicació entre públic i actors molt aconseguida. Amb el vídeo, apart de confirmar-se aquesta relació comunicativa, la obra passa a ocupar un format molt més... diguem-ne “familiar”, on s’exposava la realitat dels desitjos d’aquelles persones que van sortir al vídeo. De cop i volta, el públic formava part de l’obra i de tot el seu significat, el que va ser una cosa inesperada però plena de sentit, i rebuda amb sorpresa i rialles de totes les edats.

Quan els actors es van quedar parats i agafats, com si es tractés del final, jo de seguida em vaig adonar que, de final, no en tenia res, només en mirar les cares conegudes d’aquelles persones que actuaven. Em va molestar una mica que la gent seguís aplaudint quan ja tothom s’havia adonat que allò no era el final.

El conte de la noia del vestit vermell i el globus era preciós. Una bonica metàfora del que a moltes persones els passa; que ho intenten tenir tot controlat, tenir el globus –que pel que vaig entendre, era el fet d’arriscar (si el deixes anar, és clar)– , en comptes de quedar-te’l i no arriscar, perquè, on aniria el globus?, moltes vegades la por no ens permet arriscar en els nostres somnis, en els nostres desitjos. Perquè així són els desitjos. Nosaltres els deixem anar, a veure que passa, però hem d’arriscar, perquè els desitjos són moltes vegades somnis impossibles, i que potser no arribem a gaudir del nostre millor desig, però almenys haurem deixat volar el globus, amb el desig que aquest arribi a les estrelles, i, encara que no sigui així, s’hi haurà acostat. Almenys no s’haurà quedat flotant contra la paret del sostre fins convertir-se en un plàstic desinflat i brut. Aquesta escena la podem comparar amb un proverbi àrab, que diu més o menys així: “Jo volia arribar a la lluna amb una pedra, i, al final, em vaig convertir en un bon tirador de pedres”. Al final he buscat aquest proverbi per internet com és realment, però deixaré el d’abans perquè me’l van dir així. El correcte és aquest: “Quien se empeña en pegarle una pedrada a la luna no lo conseguirá, pero terminará sabiendo manejar la honda.”

Uff, crec que m’he excedit una miqueta, però continuo i continuaré pensant que m’ha faltat dir altres coses interessants, n’estic segur. En conclusió, només diré que desitjo que els desigs desitjats pels vostres globus no flotin només al cel, sinó que flotin als estels, a les constel·lacions, a l’Univers, i que arribin a brillar en el misteriós riu de l’eternitat!