RESSENYA PRESÓ

Fosc. Estem caminant davant d’un edifici gris i brut, amb uns filats d’espines al capdamunt. Parlem tranquil·lament, amb una tranquil·litat impròpia del fet d’estar endinsant-nos en un  petit món que, per sort nostra, té sortida. Fem al·lusions sobre el fet de poder sortir d’aquest lloc. Impossible. Les parets són massa altes, els filats, massa punxeguts. Arribem a una entrada petita on ens esperen un noi amb papers a les mans i un guàrdia gros amb expressions de vigilància i alerta. A les nostres butxaques només portem el document d’identitat, res més. Ostres! Ens hem deixat el tabac al cotxe. Quin alleujament, això de tenir el que vols quan vols! Almenys entenent “el que vols” com a un bon cigar d’espera. Anem al cotxe. Rescatem els petits maltractadors de pulmons, tanquem el vehicle i tornem a l’entrada d’abans. Més gent, de totes les edats, s’amuntega desordenadament per la sala que hi ha a l’interior. Tots xerren animosament, però a mesura que van entrant, van callant perquè se sentin els noms que el noi dels papers va dient en veu alta i clara. Pip! Quan és el meu torn de passar per sota el detector de metalls, aquest aliat del cinturó xiula, i me’l fan treure. Torno a passar, i, com si fos una broma, el nostre amic detector torna a emetre el so que tant li agrada.- Deu ser pels botons dels pantalons. – diu una noia vestida d’uniforme. Ella mateixa em passa a una distància del meu cos una màquina allargassada que sembla que olori el metall més que cap altra cosa. “Per fi”, penso jo. “Ja som dins la presó”. Caminem tot parlant de les nostres coses, del dia a dia, - tot i saber en quines circumstàncies ens trobem – encara que també fem comentaris sobre les impressions que estem experimentant pel fet d’estar entrant en aquest lloc. Avancem molt lentament. Ara caminem, ara parlem, ara travessem una porta, ara parem. Ara ens separen, per no col·lapsar-nos, i ara tornem a caminar. Així no deu ser com quan entra per primera vegada algú que ha estat condemnat a presó, crec jo, tot deu ser més ràpid, més fresc. Encara que, de fresca, la sensació de la persona en qüestió, no crec que ho sigui. PAM! Tanquen una porta darrere nostre, i així van fent, successivament. Cada porta que travessem és més forta, cada cop més freda. Abans hem passat per davant d’unes sales de visita, on hi havia presos parlant amb les seves famílies. Ens han mirat, com dient: “I aquests, on van?” doncs on anem, si es que arribem algun dia, - uff, quina calor! – és a una sala on els mateixos presos ens delectaran – o no – amb una obra de teatre. Per fi! Arribem a la sala esmentada i ens assentem corrents en una bona posició. Les llums s’apaguen, comença l’espectacle. Mentre els actors actuen, no puc evitar pensar de vegades en què hauran fet per ser aquí, i si hi són de manera justa o no. Tots els actors hi posen molta força, i se’ls nota les ganes que algú els escolti, que algú els vegi, que algú sàpiga que existeixen. S’acaba l’espectacle. Des del públic ens passem una bona estona aplaudint, fins que ens fan mal les mans. Passem pel costat dels actors presos i els fem un gest positiu amb la mà. Ens tornen amistosament la salutació. Tots semblen gent que et puguis trobar pel carrer, amb la seva vida i les seves preocupacions quotidianes, però t’adones que, a vegades, el temps se’ls deu parar. Sort que almenys fan coses que els mantinguin, ni que sigui per uns instants màgics, en comunió amb el món de fora.

És més fosc. Fa fred. La paret d’abans segueix grisa i bruta, com un gegant atrapat pel temps. Penso: “nosaltres tornem a casa. I ells?”