VÍDEOS

 Els següent vídeo és el que hauria d'haver sortit a l'exposició. Són imatges que simbolitzen els possibles records que podem tenir de situacions de la vida quotidiana i les transicions són així de ràpides perquè és com -almenys a mi- se m'apareixen els records en la ment.





Aquest video es va enregistrar el dia de  la inauguració de Planeta Bellera , amb la camera  de la meva instal·lació.  Sota del vídeo he posat el text que vaig escriure d'explicació del meu projecte.

INSTANTÀNIA MENT 

Bé, aquest foli us intentarà fer comprendre –als que llògicament no ho hagin fet (grup en el qual moltes vegades m’hi incloc) –el que he intentat simbolitzar amb aquest treball.

Comencem pel principi, ja que sinó la meva evolució no molt mostrada a les professores no serà ni visible als vostres ulls, oh, estimats observadors pacients d’objectes absurds, simbolistes o amb significat, oh, estimats observadors d’Art.

Tot va començar un dia que tornava cap a casa. Em va venir al cap el record d’una qüestió de nosequè tan sols en fer-li una fugaç mirada als pantalons texans que portava aquell dia, i va ser llavors quan vaig relacionar la història de la roba amb la història de la identitat humana, és a dir, que vull deixar clar que qualsevol objecte pot portar records, però la roba és tan present en la nostra vida, en la nostra història, que no la podem excloure d’aquest significat històric.

A partir d’aquesta idea, em vaig decidir per realitzar un curtmetratge que narrés la història d’uns pantalons texans. Tenia ja totes les idees de l’argument escrites, i més tard, escrit també el guió, però després em vaig adonar que era un projecte massa ambiciós i de grans magnituds, i el vaig deixar de banda (juro i prometo i que m’atropelli un autobús si no ho faig, que quan em sigui possible duré a terme aquest curtmetratge). Llavors, a partir de la idea d’història, sorgí una altra a l’interior del meu cervell. Tracta de la relació que existeix entre els records que saltironejen desordenadament en l’interior de la ment i la “memòria” de les cameres de vídeo, on s’emmagatzemen els “records”, és a dir, quelcom enregistrat de la realitat visible.

Doncs, jo he intentat simbolitzar aquesta relació en una senzilla instal·lació que consta del trípode i la camera com a individu que viu, veu i recorda després d’aquest misteriós procés d’emmagatzemat mental dels records. El trípode el personifico mitjançant la roba: uns pantalons i una samarreta, mentre que la camera seria la representació o el simbolisme de la ment. A més de tot això, hi ha un vídeo –no podeu ignorar les imatges i la transició d’aquest, ja que segurament, serà el més estrambòtic –que pretén reproduir als vostres ulls com més o menys es segueixen, relacionen i com es presenten els records en la ment. Penso que els records es presenten d’una manera instantània, és a dir, en un moment, flas!, vénen i se’n van. És per això que el títol del meu treball és instantània ment, separat, però junt, per dir que els records es manifesten instantàniament en la ment.

A més de tot això, és possible que us pregunteu perquè la camera està enregistrant in this moment. Ho he fet perquè així, en el moment en el qual vosaltres, oh pacients observadors d’Art, mireu amb una cella aixecada aquest trípode humà, veieu que està viu. Amb això de que està viu em refereixo al fet que està enregistrant, o sigui, vivint experiències que emmagatzemarà a la seva ment artificial. La camera només està enregistrant el punt de la paret en el qual es projecten els vídeos del demés companys-alumnes-artistes-tambépacients, i si voleu passar pel davant de la camera i somriure a la vida, ho podeu fer, no priveu a ningú de ser un bon record emmagatzemat i instantani.

Oh, pacients i estimats observadors d’Art, si heu llegit aquest text us estic molt agraït, per la vostra desinteressada paciència, i si no ho heu fe, també (us comprendré, ja que llegir un text explicatiu, depén de com, pot ser molt avorrit).

Finalment, i no m’allargo més, que ja m’estic cansant de mi mateix, us diré que ho mireu tot la màxima estona que pugueu, perquè els meus companys-artistes-tambépacients es mereixen la vostra màxima atenció, perquè serà això el que justifiqui la suor mental i anímica de les seves ànsies creatives.

Oh, pacients i estimats observadors d’Art, gràcies.

PROJECTE ROBA -VÍDEOS DE PROVA

Aquí afegiré alguns vídeos de prova  que vaig fer durant el projecte.




La vida secreta de la teva sabata

CRÍTICA: LOS NIÑOS DE MORELIA

Aquest espectacle em va agradar molt. Ara mateix, estic intentant recordar alguna cosa que no m’hagués agradat o que no trobés tan positiva, que segur que n’hi ha, però em costa pensar o simplement no penso que existeixi res de negatiu. Perquè, per part dels actors, l’energia que tenien dalt l’escenari era al·lucinant, i també ho era la qualitat interpretativa. Ah! Ara se m’ha acudit una cosa que no em va agradar d’aquesta sortida: des d’on nosaltres érem, la majoria dels objectes que progressivament anaven col·locant al davant de l’escenari no els veiem, i havíem d’estar aixecant-nos tota l’estona que posaven algun objecte al terra. A més, quan va acabar i ens vam aixecar, de sobte molts vàrem veure tota la col·locació dels objectes i la sorra que hi havia sota d’ells, que no havíem vist durant tot l’espectacle. Però això és un mal menor, ja que no ens va privar de veure l’acció teatral dels actors. Torno a repetir que la qualitat dels actors era molt bona. En els moments que cadascú explicava la història del nen al qual representava, se t’encongia el cor, notaves com l’actor et xuclava a poc a poc i et duia cap als sentiments que en aquell moment, n’estic segur, sentien de veritat. Això em va deixar molt impressionat, perquè mai havia vist en un actor de teatre tanta tristesa, i que aquesta emocionés a l’espectador, li fes sentir la pena que sentien aquells nens abandonats pels seus pares a causa de les circumstàncies de la guerra.

En molts moments, l’obra em va recordar molt a un llibre que vaig llegir fa temps, que tractava dels nens espanyols que els seus pares enviaren a França i posteriorment a Anglaterra, alliberant-los de la guerra civil, i que es titulava El otro árbol de Guernica. Per exemple, quan els nens arribaven al seu destí, la gent els regalava joguines, o quan, en la seva estada en un centre d’acollida, algun nen es pixava al llit, després era castigat pels acollidors, o la desesperació i l’enyorament envers als pares que seguien a la guerra.

També va ser molt interessant el fet que no va ser una obra de teatre convencional, sinó que barrejava moltes expressions o maneres de fer teatre. Amb això vull dir que feien tan diàlegs en el present, com recordant els temps passats, l’ús de l’humor, la tristesa, l’expressió corporal... L’expressió corporal tenia molt de protagonisme en l’espectacle, quan ens explicaven alguna cosa, un a un, ràpidament, i feien postures corporals per il·lustrar d’alguna manera allò que deien verbalment. Em va agradar molt que sortíssin els actors, un cop acabada la representació, per veure si teníem preguntes.

Per acabar, diré que no només vam anar a veure una obra, sinó que vam anar a veure una de les recuperacions històriques més importants del nostre país, perquè, si no hagués estat per La jarra azul, potser la cruenta història – també amb moments feliços –de les dues persones que els facilitaren informació dels seus records, hagués quedat retinguda en els braços de l’oblit.

http://jarraazul.com/

http://www.ninosdemoreliateatro.com/

CRÍTICA: "GIRASONS"

Bé, com en tots els espectacles que hem anat a veure, aquest ha tingut punts positius, però d'altres també negatius, segons la meva opinió. Començarem, millor, per les crítiques negatives, que així acabem amb bon sabor de boca. Estava molt bé que els músics volguessin interpretar mentre tocaven, però penso que interpretativament, no deien res. Potser tinc aquesta impressió, perquè, en ser un espectacle infantil, no es buscaven moltes raons per fer el que feien, simplement es tractava de l'estètica, entre les llums i els moviments que feien. Una altra cosa que no em va agradar gens va ser el fet que, quan la majoría dels músics somreien o el que volien transmetre era alegria o bon rotllo als nens, alguns estaven seriosos, i a sobre rectes com un pal i quiets. Apart d'això em van agradar moltes coses, com per exemple, a l'inici de l'espectacle, va estar molt bé que els músics sortissin d'entre el públic, ja que, així, establien un contacte amb el públic que era present durant tot l'espectacle. En aquest contacte hi podem esmentar que van fer ballar, fins i tot, als nens, i jo em vaig contagiar de la seva inexplicable alegria i també vaig començar a fer els moviments que a l'escenari feien els músics. Cal destacar la qualitat dels músics en tocar les cançons, moltes vegades simples, però d'altres complicades, mentre caminaven o feien qualsevol altre moviment, en alguns moments, complicats, com quan la pianista va tocar amb els peus sobre la cadira. 

En conclusió, penso que no era un espectacle especialment adient per nosaltres, perquè estava dirigit als infants, però tot serveix per a alguna cosa, i em vaig poder fixar en moltes coses que segurament en un espectacle que no fos dirigit a un públic infantil no podría veure, així que l'últim que diré és que vaig passar una estona despreocupada i divertida.