Aquest espectacle em va agradar molt. Ara mateix, estic intentant recordar alguna cosa que no m’hagués agradat o que no trobés tan positiva, que segur que n’hi ha, però em costa pensar o simplement no penso que existeixi res de negatiu. Perquè, per part dels actors, l’energia que tenien dalt l’escenari era al·lucinant, i també ho era la qualitat interpretativa. Ah! Ara se m’ha acudit una cosa que no em va agradar d’aquesta sortida: des d’on nosaltres érem, la majoria dels objectes que progressivament anaven col·locant al davant de l’escenari no els veiem, i havíem d’estar aixecant-nos tota l’estona que posaven algun objecte al terra. A més, quan va acabar i ens vam aixecar, de sobte molts vàrem veure tota la col·locació dels objectes i la sorra que hi havia sota d’ells, que no havíem vist durant tot l’espectacle. Però això és un mal menor, ja que no ens va privar de veure l’acció teatral dels actors. Torno a repetir que la qualitat dels actors era molt bona. En els moments que cadascú explicava la història del nen al qual representava, se t’encongia el cor, notaves com l’actor et xuclava a poc a poc i et duia cap als sentiments que en aquell moment, n’estic segur, sentien de veritat. Això em va deixar molt impressionat, perquè mai havia vist en un actor de teatre tanta tristesa, i que aquesta emocionés a l’espectador, li fes sentir la pena que sentien aquells nens abandonats pels seus pares a causa de les circumstàncies de la guerra.
En molts moments, l’obra em va recordar molt a un llibre que vaig llegir fa temps, que tractava dels nens espanyols que els seus pares enviaren a França i posteriorment a Anglaterra, alliberant-los de la guerra civil, i que es titulava El otro árbol de Guernica. Per exemple, quan els nens arribaven al seu destí, la gent els regalava joguines, o quan, en la seva estada en un centre d’acollida, algun nen es pixava al llit, després era castigat pels acollidors, o la desesperació i l’enyorament envers als pares que seguien a la guerra.
També va ser molt interessant el fet que no va ser una obra de teatre convencional, sinó que barrejava moltes expressions o maneres de fer teatre. Amb això vull dir que feien tan diàlegs en el present, com recordant els temps passats, l’ús de l’humor, la tristesa, l’expressió corporal... L’expressió corporal tenia molt de protagonisme en l’espectacle, quan ens explicaven alguna cosa, un a un, ràpidament, i feien postures corporals per il·lustrar d’alguna manera allò que deien verbalment. Em va agradar molt que sortíssin els actors, un cop acabada la representació, per veure si teníem preguntes.
Per acabar, diré que no només vam anar a veure una obra, sinó que vam anar a veure una de les recuperacions històriques més importants del nostre país, perquè, si no hagués estat per La jarra azul, potser la cruenta història – també amb moments feliços –de les dues persones que els facilitaren informació dels seus records, hagués quedat retinguda en els braços de l’oblit.
http://www.ninosdemoreliateatro.com/
No hay comentarios:
Publicar un comentario