domingo, 20 de diciembre de 2009

Visita al macba: John Cage, L’anarquia del silenci

Primer de tot, dir que la meva opinió sobre aquesta sortida és molt positiva; em va agradar molt, tant pel que anàvem a veure com per la visita guiada de la qual vam gaudir. La visita va ser molt dinàmica i divertida, crec que si no haguéssim tingut un guia, no hauríem pogut entendre tant bé l’exposició, ja que no és gens fàcil entendre qualsevol representació artística contemporània per tu mateix, perquè majoritàriament ens mostrem una mica tancats respecte a aquestes expressions. El que em va agradar molt va ser que jo mateix vaig sortir de l’exposició havent entès una mica més de què tracta l’art contemporani. Això ho dic perquè, quan estàvem davant del quadre en blanc, el guia va fer un comentari sobre una anècdota d’una visita anterior: algú va dir que aquell quadre també el podia fer ell mateix a casa seva, ja que es tracta d’una tela blanca. El guia va contestar-li que aquell quadre estava fet per una raó, i que el procediment no era fàcil. Va dir que l’autor d’aquell quadre l’havia fet en total contraposició respecte de l’art entès com era en el seu temps. Això suposa un trencament que tracta d’obrir portes per no estancar-se sempre en el mateix, és una revolució que obre la ment cap a horitzons distints i llunyans. El guia li va proposar a la persona que havia fet el comentari que tractés de crear un dibuix totalment contraposat al manga, i aquella persona es va estar tota l’estona que quedava de visita pensant com podia fer-ho, però no se’n va sortir. Jo també he fet alguna vegada el comentari de “això també ho puc fer jo”, però amb aquesta visió, vaig entendre que no s’ha de jutjar tan ràpidament una representació artística sense haver reflexionat abans sobre ella.  Amb tot això, no vull dir que ara m’agradi l’art contemporani, per què ja parlaríem de gustos personals, però el que sí que puc dir és que ara el valoro més perquè he entès que és un art que s’obre cap al futur, i que arribar a tenir una idea semblant no és gens fàcil.
Sobre John Cage i L’anarquia del silenci, admiro el fet que aquest compositor contemporani volgués no estancar-se sempre en la mateixa creació musical; que arribés a distanciar-se tant de la música que es creava en el seu temps és alhora admirable, atrevit i valent. Cage va ser un inventor i experimentador nat, ja que el van fer fora de l’escola de música on estudiava, per crear composicions musicals que es distanciessin tant de les normes que li imposaven. Vaig quedar impressionat amb l’invent del piano “preparat”, que tractava de inserir entre les cordes del piano alguns petits objectes, com per exemple claus o cargols. Cage va anar més enllà de la idea del seu mestre, Henry Powell, que tractava d’obrir la tapa del piano i tocar les cordes directament. Els so que sorgia d’aquell invent era al·lucinant, una barreja del so característic del piano amb altres sons de percussió, donat que la pressió que exercien els objectes entre les cordes provocaven un efecte sonor de mutting, mcom si amb una guitarra utilitzessis l’stacatto . També vaig quedar impressionat d’altres invents de J. Cage, com per exemple, el lector de cintes de cassettes, el deformador de la pantalla de televisió, el joc d’escacs amb so electrònic incorporat segons la posició de les fitxes... Tots innovadors, tant per la història com per al creador. La composició musical 4’33 em va sorprendre molt, va ser una idea molt original i massa novedosa i contradictòria amb el seu temps, ja que se’ns va explicar que la primera vegada que Cage mostrà aquesta obra, el públic va rebutjar-la directament. Avui dia, aquesta obra s’ha representat més d’un cop, però el públic ja sap que va a veure, així que pot apreciar-la o entendre-la, perquè se’ns va parlar també que aquesta és una composició sobre els “sons no intencionats”, que és el que li dóna un significat nou  i diferent amb les demés composicions a la obra.
Al final de la visita, a la part pràctica, va ser molt interessant veure com utilitzàvem els diferents objectes per crear sons estranys. Cadascú utilitzava els objectes per a fer sons, alguns obvis, però d’altres que no t’esperaves, i això va ser molt divertit.
En conclusió, crec que John Cage va ser molt valent al atrevir-se a fer tot el contrari del que la societat i la cultura artística volia o esperava d’ell, ja que aquesta acció no és gens fàcil de dur a terme, o, més ben dit, és difícil tenir ni tan sols la idea que ho contrariï tot i et distanciï de l’art del teu temps per a crear un art contemporani, un art del futur.

 Si la paraula «música» es considera sagrada (…) la podem
substituir per un terme més significatiu: organització del so.
John Cage, El futur de la música: Credo, 1940

miércoles, 2 de diciembre de 2009

Tim Burton

Va néixer a California el 1958 i actualment és un dibuixant, escriptor i artista gràfic molt reconegut per les seves pel·lícules. El seu primer contacte amb el món del cinema va ser, en la companyia Disney, a la pel·lícula Tod i Toby, en la que, tot i que hi va participar, no li deixaren fer-la amb els seus dibuixos. La seva primera direcció en una pel·lícula va ser a Vincent, on utilitzà la tècnica de l'stop-motion. Aquest curtmetratge va ser un homenatge a Edgar Allan Poe, del qui Burton és un fanàtic admirador. Les característiques que podem trobar en els temes principals de l'expressió artística de Burton les podem enumerar en els següents ambients: gòtic, fantàstic, romàntic i extravagant. Els personatges de Burton sempre són estranys, molts exclosos de la societat o personatges populars que no se senten en concordança amb el seu estatus.
Aquí hos deixo uns enllaços molt interessants:

Tim Burton (Los diez magníficos)

Vincent

martes, 1 de diciembre de 2009

Chris Burden

Chris Burden va néixer a Boston el 1946. És conegut per les seves performances, on el tema central de la seva expressió artística ha sigut el perill personal. Un exemple de performance que remarca l'ús d'aquesta expressió artística és Shoot, ja que un ajudant va disparar-li al braç esquerre des d'una distància d'uns cinc metres. 
El 1975, començà a crear instal·lacions i objectes que s’oposen a la ciència i a la política. Burden va estudiar arts visuals, física i arquitectura, i en la seva tesi universitària va fer la performance anomenada Five day locker piece, en la que es tancà cinc dies dins la seva taquilla. El 1978, Burden es va fer professor d'Universitat, però va dimitir el 2005 a causa d'unes desavinences amb el professorat.
Aquí teniu una imatge d’un objecte de Burden: 
Aquí, una altra d’una performance:

Autorretrat de Poe



En aquesta fotografia, vull expressar la part més amagada, fosca i cruel de dos contes de Poe, El gato negro i Corazón delator, on la bogeria engoleix el protagonista fins a acabar cometent l’assassinat, fruit de la seva desviació mental.  Parlant sobre els aspectes formals de la fotografia, puc dir que es tracta d’un primer pla, un retrat, encara que aquest està compartit per la meitat del meu rostre i aquesta mena d’espectre. Per a crear aquesta imatge, he fet servir el photoshop en diversos aspectes: l’ús de l’eina “curvas” m’ha permès donar a la llum aquesta tonalitat vermella i fosca; per a fer els ulls de l’espectre he seleccionat amb l’eina “lazo” el meu propi ull, li he proporcionat un “calado” de 45 píxels i seguidament l’he copiat i enganxat on m’interessava. Després, amb la secció de “transformar” he pogut rotar i deformar l’ull per tal que no es noti la semblança amb el meu propi. Per a fer el cos esvaït de l’espectre, a la fotografia original vaig fotografiar fum i després aquest fum el vaig anar seleccionant amb l’eina “lazo”, aplicant-li el “calado” i enganxant les parts del fum allà on em semblava millor. Amb la llum aplicada finalment, em recorda a la forma d’una flama que estigui a punt d’arrasar-ho tot. 

Com mirem? - 10

Esperança atrapada en l'eternitat













Aquesta situació em va cridar molt l’atenció. Una ploma atrapada al topall d’una porta vella, com si es tractés, metafòricament parlant, d’una esperança que mai arriba, la foscor, el desconcert total. Aïllada i fortament empresonada, em recorda a l’eternitat. Sembla que existeixi eternament, el que em porta a pensar si de veritat un boig pot refer-se o simplement restar esperançat – tant ell com els que l’envolten – amb la mirada fixa en el guariment mental.
Veiem clarament que és un pla detall, és un punt concentrat en la realitat visible, ja que per a mi va ser una situació bastant impressionant i que no havia vist mai. En l’enquadrament, podem tipificar aquesta imatge com a mirada. No és una imatge excessivament limitada, però sí que és molt concreta i fixada. Evidentment, el fora de camp no té cap importància. En la composició, podem veure que els dos elements fotografiats més importants – el topall i la ploma -  estan centrats al mig de la imatge, remarcant així la seva importància. També es tracta d’un pla frontal, perquè la camera està situada just al davant i a la mateixa alçada de la ploma i el topall.         

Com mirem? - 9

Cop mortal









 Aquesta finestra em va cridar molt l’atenció, perquè sembla que justament des del seu centre hagi sortit l’esquerda que la traeix, que inicia la seva destrucció. Em dóna la impressió que l’esquerda vagi creixent lentament cap amunt i cap avall fins que, finalment, el vidre de la finestra es trenqui en dos parts i caigui a terra, on encara es trencarà en mil bocins més. Podem relacionar aquest cop mortal i traïdor amb el cop mental que suposa la bogeria en un cervell humà: aquest cop que rep la ment, és causat de manera immediata i sense cap motiu aparent? O sempre es necessita unes causes que desencadenin aquest cop? També pot ser una barreja d’aquestes dues qüestions, n’estic segur, però el que se és que en els bojos de Poe, aquesta esquerda es veu des del primer moment, i sempre acaba per esclatar violentament.
Formalment parlant, aquesta fotografia és un primer pla de la finestra, i el fora de camp no és molt important, ja que el que hi havia eren més finestres del mateix aspecte, tot i que aquesta em va atraure per la seva esquerda tan singular. També podem veure que es tracta d’una pla frontal molt lleugerament en contrapicat, ja que estava per sota de la finestra en el moment de fer la fotografia. Té molta profunditat de camp.

Com mirem? - 8


Engarjolades


Aquesta imatge em transmet una sensació d’incomoditat, de voler escapar d’una situació o lloc, com és el cas d’aquestes plantes, que sembla que es vulguin escapar d’una presó de ferro que les torna boges. M’agrada molt el fet de veure dos elements tant diferents però a la vegada tant junts. És un contrast molt bo entre rigidesa i irregularitat, però també en el color: el verd de la planta es diferencia molt del color grisós dels ferros deteriorats. És també, en l’enquadrament, una mirada en pla detall i picat, on el fora de camp no té cap importància.
  



Com mirem? - 7

És el final? O una llum que s’acosta?

Pero este movimiento produjo un efecto completamente inesperado. La luz de sus numerosas bujías dio de pleno en un nicho del salón que una de las columnas del lecho había hasta entonces cubierto con una sombra profunda. Vi envuelto en viva luz un cuadro que hasta entonces no advirtiera. Era el retrato de una joven ya formada, casi mujer. Lo contemplé rápidamente y cerré los ojos. ¿Por qué? No me lo expliqué al principio; pero, en tanto que mis ojos permanecieron cerrados, analicé rápidamente el motivo que me los hacía cerrar. Era un movimiento involuntario para ganar tiempo y recapacitar, para asegurarme de que mi vista no me había engañado, para calmar y preparar mi espíritu a una contemplación más fría y más serena. Al cabo de algunos momentos, miré de nuevo el lienzo fijamente.

                  
                             Edgar Allan Poe, fragment de El retrato oval

Aquesta imatge també em sembla molt interessant , perquè et pots imaginar que el punt minúscul que apareix en la foscor de l’interior de la canonada sigui simplement el final, la sortida; o que sigui una llum que es vagi acostant per dintre d’un túnel fosc i tenebrós. El boig està a punt d’arribar a la sortida de la seva ofuscació? O és la llum de la bogeria mateixa, que s’acosta cap a una confusa ment?
És com en moltes altres, un pla detall, però completament en contrapicat, ja que la fotografia la vaig fer posant la camera totalment mirant cap amunt, sota la canonada. El fora de camp no té cap importància i té molt poca profunditat de camp, perquè l’element més apropat de la fotografia – el contorn de la canonada – està desenfocat, mentre que la foscor i el punt llunyà semblen estar més enfocats.    


Com mirem? - 6

 Confús

 
Oí de pronto un leve quejido, y supe que era el quejido que nace del terror. No expresaba dolor o pena... ¡oh, no! Era el ahogado sonido que brota del fondo del alma cuando el espanto la sobrecoge. Bien conocía yo ese sonido. Muchas noches, justamente a las doce, cuando el mundo entero dormía, surgió de mi pecho, ahondando con su espantoso eco los terrores que me enloquecían. Repito que lo conocía bien. Comprendí lo que estaba sintiendo el viejo y le tuve lástima, aunque me reía en el fondo de mi corazón. 
                         Edgar Allan Poe, fragment de Corazón delator



La diversitat de formes dels elements d’aquesta fotografia em fa pensar en una confusió mental, enrevessada com la d’un boig, difícil d’entendre o solucionar. Es veu clarament que es tracta d’un pla conjunt – perquè no hi ha cap punt més important que d’altres – i d’un contrapicat. Està tot igualment enfocat, el que vol dir qui hi ha molta profunditat de camp. La llum sorgeix només per la part superior esquerra, i vaig posar la camera en sèpia perquè vaig preferir evitar colors vius.   

viernes, 27 de noviembre de 2009

Com mirem? - 5

 Cervell destruït


 








En aquesta fotografia intento representar un “cervell destruït” per la bogeria, ja que el color dels maons em recorden al color del cervell humà, ple de trencaments, fisures, deformitats i buits a causa de la follia.  
El punt de vista és el de picat, lleugerament de costat. També es tracta d’un pla detall, perquè els únics elements que surten són els maons, fotografiats de molt a prop.  Aquesta imatge té profunditat de camp, ja que tota la fotografia està enfocada de la mateixa manera.


“La ciencia no nos ha enseñado aún si la locura es o no lo más sublime de la inteligencia”.
              Edgar Allan Poe

Com mirem? - 4

Entre llum i foscor

Y miré hacia arriba y en lo alto de la roca había un hombre, y me oculté entre los nenúfares para observar lo que hacía aquel hombre. Y el hombre era alto y majestuoso y estaba cubierto desde los hombros a los pies con la toga de la antigua Roma. Y su silueta era indistinta, pero sus facciones eran las facciones de una deidad, porque el palio de la noche, y la luna, y la niebla, y el rocío, habían dejado al descubierto las facciones de su cara. Y su frente era alta y pensativa, y sus ojos brillaban de preocupación; y en las escasas arrugas de sus mejillas leí las fábulas de la tristeza, del cansancio, del disgusto de la humanidad, y el anhelo de estar solo.
                                                              E. A. Poe, fragment de Silencio

Entre la llum i les ombres. És potser així com circula la ment d’una persona que pateixi de trastorn bipolar, com la cadena de la politja, que dóna voltes i voltes entre la llum i la foscor.
En l’enquadrament, trobem una politja sobre el fons d’una paret on s’hi veu ben marcada una part de llum i una altra d’ombra. El fora de camp no té cap importància. En el punt de vista, podem veure que es tracta d’un primer pla tres quarts, ja que l’element fotografiat està una mica de costat. Podem veure, en l’enfocament, que hi ha profunditat de camp, ja que tant la politja com l’element més allunyat d’aquest objecte – la paret – estan igualment enfocats. En aquesta imatge, la llum es reparteix per la part superior, i en aquell moment, a la part inferior tocava més l’ombra.

sábado, 14 de noviembre de 2009

Com mirem? - 3

S'acosta... 

 












En aquesta fotografia utilitzo l’ombra de la meva mà en una paret com a recurs per crear una imatge que representi l’aproximament de la incomoditat mental en la que es troba el boig de Poe, la ofuscació d’una mà que lentament s’apodera de la racionalitat del cervell i que l’acaba exprimint amb totes les seves forces sense deixar ni una gota. En certa manera, aquesta idea és molt semblant a la idea de la imatge anterior, però m’ha semblat que estaria bé representar dues idees semblants en imatges diferents.
L’enquadrament d’aquesta fotografia és bidimensional (mirada) i el fora de camp no té cap importància. Ja que la paret està agafada lleugerament de costat i s’hi destaca una part en concret (l’ombra de la mà), podem dir que es tracta d’un pla tres quarts i d’un primer pla.

martes, 27 de octubre de 2009

Com mirem? - 2

Els tentacles de la bogeria















Era de noche y llovía, y al caer era lluvia, pero después de caída era sangre. Y yo estaba en la marisma entre los altos nenúfares, y la lluvia caía en mi cabeza, y los nenúfares suspiraban entre sí en la solemnidad de su desolación.
                                                   E. A. Poe (fragment de Silencio)

Per a fer aquesta fotografia vaig aprofitar una de les moltes pintades que hi ha a la RU, i el que vull representar és la desfiguració, la transformació d’una ment totalment recta i racionalment ordenada a una ment deformada i irregular com la d’un boig. Posant-me meticulós, aquest seria el moment en el que es manifesten les primeres desviacions mentals; la bogeria comença a regalimar lentament, lentament...
L’enquadrament d’aquesta foto podem tipificar-lo com a mirada, ja que és una imatge limitada on tan sols veiem dos elements generals, la paret i la pintura de sobre. Com que la idea d’aquesta fotografia està tan concentrada en un sol punt de la realitat visible, el fora de camp no és gens important. Aquesta imatge és clarament un pla frontal, perquè l’element fotografiat està davant mateix de la camera. També cal dir que és un primer pla. No hi ha profunditat de camp. Cal remarcar el fet que aquesta foto està feta en blanc i negre perquè vaig preferir evitar el color viu del vermell de la pintada.

domingo, 25 de octubre de 2009

Com mirem? - 1

 La màscara de la pesta (follia i mort)
  














Aquesta orgia de maquinària és una de tantes que hi ha a la RU, i li he posat aquest títol a causa de la observació d’un amic meu, que es va quedar sorprès per la semblança  que hi ha entre la forma de la màquina del costat dret inferior de la fotografia i les màscares que utilitzaren els metges – sobretot a Itàlia – durant el segle XV per a protegir-se dels malalts de la pesta. Aquesta observació em va fer pensar de seguida en el conte d’Edgar Allan Poe, La máscara de la muerte roja, ja que està tot relacionat: la máscara, la pesta, la mort.
Aquí deixo un enllaç de la pàgina web on vaig trobar informació sobre les màscares de la pesta. Hi podreu veure com eren les màscares per trobar la semblança casual entre aquestes i el component de la màquina que he assenyalat.


L’enquadrament d’aquesta imatge és un requadre o marc, i té fora de camp, perquè hi havia més maquinària amb aquestes formes estranyes. El punt de vista que assoleix està en horitzontal i és un pla tres quarts, ja que la fotografia està feta lleugerament de costat. És un pla mig que no té molta profunditat de camp. Tota la fotografia és fosca, no entra cap punt de llum per enlloc, (encara que la llum que hi ha es degut a que li he posat més brillo i contraste, ja que sinó no es veia cap element)  i per això penso que evoca un aspecte sinistre.

jueves, 22 de octubre de 2009

PLUJA IDEAL

Penso que una imatge poeriana ens ha de provocar el sentir-nos estranyats mirant-la, un intent de recargolar la nostra ment, recargolar-la com ho fa la bogeria.  En els dos contes de Poe que he llegit, s’expressa la mateixa idea: un personatge creu que no està boig, però al final del conte es veu quin era el símbol que conduïa al personatge cap a la follia. Em sembla que tractaré de fer aquest projecte centrant-me  en l’estrany camí de la bogeria, sovint un túnel sense sortida que ofega la ment d’algunes persones.
Ja que he decidit fer-ho d’aquesta manera, hos recomanaré un llibre que vaig llegir fa un temps, Los renglones torcidos de Dios, de Torcuato Luca de Tena, una novel·la no molt llarga que parla sobre la història d’una dona ingressada en un hospital psiquiàtric, però el que no se sap és si està boja o no. A l’inici del llibre apareix una cita d’ Heinrich Heine, poeta alemany del segle XIX, que em va semblar força interessant:

La verdadera locura quizá no sea otra cosa que la sabiduría misma que, cansada de descubrir las vergüenzas del mundo, ha tomado la inteligente resolución de volverse loca.



Enllaç d’interès:
CORAZÓN DELATOR

lunes, 19 de octubre de 2009

Hos deixo un conte d'Edgar Allan Poe que em va recomanar l'Adrià, Corazón delator: Sentiu com la sang es glaça dins les vostres venes!

¡Es cierto! Siempre he sido nervioso, muy nervioso, terriblemente nervioso. ¿Pero por qué afirman ustedes que estoy loco? La enfermedad había agudizado mis sentidos, en vez de destruirlos o embotarlos. Y mi oído era el más agudo de todos. Oía todo lo que puede oírse en la tierra y en el cielo. Muchas cosas oí en el infierno. ¿Cómo puedo estar loco, entonces? Escuchen... y observen con cuánta cordura, con cuánta tranquilidad les cuento mi historia.
Me es imposible decir cómo aquella idea me entró en la cabeza por primera vez; pero, una vez concebida, me acosó noche y día. Yo no perseguía ningún propósito. Ni tampoco estaba colérico. Quería mucho al viejo. Jamás me había hecho nada malo. Jamás me insultó. Su dinero no me interesaba. Me parece que fue su ojo. ¡Sí, eso fue! Tenía un ojo semejante al de un buitre... Un ojo celeste, y velado por una tela. Cada vez que lo clavaba en mí se me helaba la sangre. Y así, poco a poco, muy gradualmente, me fui decidiendo a matar al viejo y librarme de aquel ojo para siempre.
Presten atención ahora. Ustedes me toman por loco. Pero los locos no saben nada. En cambio... ¡Si hubieran podido verme! ¡Si hubieran podido ver con qué habilidad procedí! ¡Con qué cuidado... con qué previsión... con qué disimulo me puse a la obra! Jamás fui más amable con el viejo que la semana antes de matarlo. Todas las noches, hacia las doce, hacía yo girar el picaporte de su puerta y la abría... ¡oh, tan suavemente! Y entonces, cuando la abertura era lo bastante grande para pasar la cabeza, levantaba una linterna sorda, cerrada, completamente cerrada, de manera que no se viera ninguna luz, y tras ella pasaba la cabeza. ¡Oh, ustedes se hubieran reído al ver cuán astutamente pasaba la cabeza! La movía lentamente... muy, muy lentamente, a fin de no perturbar el sueño del viejo. Me llevaba una hora entera introducir completamente la cabeza por la abertura de la puerta, hasta verlo tendido en su cama. ¿Eh? ¿Es que un loco hubiera sido tan prudente como yo? Y entonces, cuando tenía la cabeza completamente dentro del cuarto, abría la linterna cautelosamente... ¡oh, tan cautelosamente! Sí, cautelosamente iba abriendo la linterna (pues crujían las bisagras), la iba abriendo lo suficiente para que un solo rayo de luz cayera sobre el ojo de buitre. Y esto lo hice durante siete largas noches... cada noche, a las doce... pero siempre encontré el ojo cerrado, y por eso me era imposible cumplir mi obra, porque no era el viejo quien me irritaba, sino el mal de ojo. Y por la mañana, apenas iniciado el día, entraba sin miedo en su habitación y le hablaba resueltamente, llamándolo por su nombre con voz cordial y preguntándole cómo había pasado la noche. Ya ven ustedes que tendría que haber sido un viejo muy astuto para sospechar que todas las noches, justamente a las doce, iba yo a mirarlo mientras dormía.
Al llegar la octava noche, procedí con mayor cautela que de costumbre al abrir la puerta. El minutero de un reloj se mueve con más rapidez de lo que se movía mi mano. Jamás, antes de aquella noche, había sentido el alcance de mis facultades, de mi sagacidad. Apenas lograba contener mi impresión de triunfo. ¡Pensar que estaba ahí, abriendo poco a poco la puerta, y que él ni siquiera soñaba con mis secretas intenciones o pensamientos! Me reí entre dientes ante esta idea, y quizá me oyó, porque lo sentí moverse repentinamente en la cama, como si se sobresaltara. Ustedes pensarán que me eché hacia atrás... pero no. Su cuarto estaba tan negro como la pez, ya que el viejo cerraba completamente las persianas por miedo a los ladrones; yo sabía que le era imposible distinguir la abertura de la puerta, y seguí empujando suavemente, suavemente.
Había ya pasado la cabeza y me disponía a abrir la linterna, cuando mi pulgar resbaló en el cierre metálico y el viejo se enderezó en el lecho, gritando:
-¿Quién está ahí?
Permanecí inmóvil, sin decir palabra. Durante una hora entera no moví un solo músculo, y en todo ese tiempo no oí que volviera a tenderse en la cama. Seguía sentado, escuchando... tal como yo lo había hecho, noche tras noche, mientras escuchaba en la pared los taladros cuyo sonido anuncia la muerte.
Oí de pronto un leve quejido, y supe que era el quejido que nace del terror. No expresaba dolor o pena... ¡oh, no! Era el ahogado sonido que brota del fondo del alma cuando el espanto la sobrecoge. Bien conocía yo ese sonido. Muchas noches, justamente a las doce, cuando el mundo entero dormía, surgió de mi pecho, ahondando con su espantoso eco los terrores que me enloquecían. Repito que lo conocía bien. Comprendí lo que estaba sintiendo el viejo y le tuve lástima, aunque me reía en el fondo de mi corazón. Comprendí que había estado despierto desde el primer leve ruido, cuando se movió en la cama. Había tratado de decirse que aquel ruido no era nada, pero sin conseguirlo. Pensaba: "No es más que el viento en la chimenea... o un grillo que chirrió una sola vez". Sí, había tratado de darse ánimo con esas suposiciones, pero todo era en vano. Todo era en vano, porque la Muerte se había aproximado a él, deslizándose furtiva, y envolvía a su víctima. Y la fúnebre influencia de aquella sombra imperceptible era la que lo movía a sentir -aunque no podía verla ni oírla-, a sentir la presencia de mi cabeza dentro de la habitación.
Después de haber esperado largo tiempo, con toda paciencia, sin oír que volviera a acostarse, resolví abrir una pequeña, una pequeñísima ranura en la linterna.
Así lo hice -no pueden imaginarse ustedes con qué cuidado, con qué inmenso cuidado-, hasta que un fino rayo de luz, semejante al hilo de la araña, brotó de la ranura y cayó de lleno sobre el ojo de buitre.
Estaba abierto, abierto de par en par... y yo empecé a enfurecerme mientras lo miraba. Lo vi con toda claridad, de un azul apagado y con aquella horrible tela que me helaba hasta el tuétano. Pero no podía ver nada de la cara o del cuerpo del viejo, pues, como movido por un instinto, había orientado el haz de luz exactamente hacia el punto maldito.
¿No les he dicho ya que lo que toman erradamente por locura es sólo una excesiva agudeza de los sentidos? En aquel momento llegó a mis oídos un resonar apagado y presuroso, como el que podría hacer un reloj envuelto en algodón. Aquel sonido también me era familiar. Era el latir del corazón del viejo. Aumentó aún más mi furia, tal como el redoblar de un tambor estimula el coraje de un soldado.
Pero, incluso entonces, me contuve y seguí callado. Apenas si respiraba. Sostenía la linterna de modo que no se moviera, tratando de mantener con toda la firmeza posible el haz de luz sobre el ojo. Entretanto, el infernal latir del corazón iba en aumento. Se hacía cada vez más rápido, cada vez más fuerte, momento a momento. El espanto del viejo tenía que ser terrible. ¡Cada vez más fuerte, más fuerte! ¿Me siguen ustedes con atención? Les he dicho que soy nervioso. Sí, lo soy. Y ahora, a medianoche, en el terrible silencio de aquella antigua casa, un resonar tan extraño como aquél me llenó de un horror incontrolable. Sin embargo, me contuve todavía algunos minutos y permanecí inmóvil. ¡Pero el latido crecía cada vez más fuerte, más fuerte! Me pareció que aquel corazón iba a estallar. Y una nueva ansiedad se apoderó de mí... ¡Algún vecino podía escuchar aquel sonido! ¡La hora del viejo había sonado! Lanzando un alarido, abrí del todo la linterna y me precipité en la habitación. El viejo clamó una vez... nada más que una vez. Me bastó un segundo para arrojarlo al suelo y echarle encima el pesado colchón. Sonreí alegremente al ver lo fácil que me había resultado todo. Pero, durante varios minutos, el corazón siguió latiendo con un sonido ahogado. Claro que no me preocupaba, pues nadie podría escucharlo a través de las paredes. Cesó, por fin, de latir. El viejo había muerto. Levanté el colchón y examiné el cadáver. Sí, estaba muerto, completamente muerto. Apoyé la mano sobre el corazón y la mantuve así largo tiempo. No se sentía el menor latido. El viejo estaba bien muerto. Su ojo no volvería a molestarme.
Si ustedes continúan tomándome por loco dejarán de hacerlo cuando les describa las astutas precauciones que adopté para esconder el cadáver. La noche avanzaba, mientras yo cumplía mi trabajo con rapidez, pero en silencio. Ante todo descuarticé el cadáver. Le corté la cabeza, brazos y piernas.
Levanté luego tres planchas del piso de la habitación y escondí los restos en el hueco. Volví a colocar los tablones con tanta habilidad que ningún ojo humano -ni siquiera el suyo- hubiera podido advertir la menor diferencia. No había nada que lavar... ninguna mancha... ningún rastro de sangre. Yo era demasiado precavido para eso. Una cuba había recogido todo... ¡ja, ja!
Cuando hube terminado mi tarea eran las cuatro de la madrugada, pero seguía tan oscuro como a medianoche. En momentos en que se oían las campanadas de la hora, golpearon a la puerta de la calle. Acudí a abrir con toda tranquilidad, pues ¿qué podía temer ahora?
Hallé a tres caballeros, que se presentaron muy civilmente como oficiales de policía. Durante la noche, un vecino había escuchado un alarido, por lo cual se sospechaba la posibilidad de algún atentado. Al recibir este informe en el puesto de policía, habían comisionado a los tres agentes para que registraran el lugar.
Sonreí, pues... ¿qué tenía que temer? Di la bienvenida a los oficiales y les expliqué que yo había lanzado aquel grito durante una pesadilla. Les hice saber que el viejo se había ausentado a la campaña. Llevé a los visitantes a recorrer la casa y los invité a que revisaran, a que revisaran bien. Finalmente, acabé conduciéndolos a la habitación del muerto. Les mostré sus caudales intactos y cómo cada cosa se hallaba en su lugar. En el entusiasmo de mis confidencias traje sillas a la habitación y pedí a los tres caballeros que descansaran allí de su fatiga, mientras yo mismo, con la audacia de mi perfecto triunfo, colocaba mi silla en el exacto punto bajo el cual reposaba el cadáver de mi víctima. Los oficiales se sentían satisfechos. Mis modales los habían convencido. Por mi parte, me hallaba perfectamente cómodo. Sentáronse y hablaron de cosas comunes, mientras yo les contestaba con animación. Mas, al cabo de un rato, empecé a notar que me ponía pálido y deseé que se marcharan. Me dolía la cabeza y creía percibir un zumbido en los oídos; pero los policías continuaban sentados y charlando. El zumbido se hizo más intenso; seguía resonando y era cada vez más intenso. Hablé en voz muy alta para librarme de esa sensación, pero continuaba lo mismo y se iba haciendo cada vez más clara... hasta que, al fin, me di cuenta de que aquel sonido no se producía dentro de mis oídos.
Sin duda, debí de ponerme muy pálido, pero seguí hablando con creciente soltura y levantando mucho la voz. Empero, el sonido aumentaba... ¿y que podía hacer yo? Era un resonar apagado y presuroso..., un sonido como el que podría hacer un reloj envuelto en algodón. Yo jadeaba, tratando de recobrar el aliento, y, sin embargo, los policías no habían oído nada. Hablé con mayor rapidez, con vehemencia, pero el sonido crecía continuamente. Me puse en pie y discutí sobre insignificancias en voz muy alta y con violentas gesticulaciones; pero el sonido crecía continuamente. ¿Por qué no se iban? Anduve de un lado a otro, a grandes pasos, como si las observaciones de aquellos hombres me enfurecieran; pero el sonido crecía continuamente. ¡Oh, Dios! ¿Qué podía hacer yo? Lancé espumarajos de rabia... maldije... juré... Balanceando la silla sobre la cual me había sentado, raspé con ella las tablas del piso, pero el sonido sobrepujaba todos los otros y crecía sin cesar. ¡Más alto... más alto... más alto! Y entretanto los hombres seguían charlando plácidamente y sonriendo. ¿Era posible que no oyeran? ¡Santo Dios! ¡No, no! ¡Claro que oían y que sospechaban! ¡Sabían... y se estaban burlando de mi horror! ¡Sí, así lo pensé y así lo pienso hoy! ¡Pero cualquier cosa era preferible a aquella agonía! ¡Cualquier cosa sería más tolerable que aquel escarnio! ¡No podía soportar más tiempo sus sonrisas hipócritas! ¡Sentí que tenía que gritar o morir, y entonces... otra vez... escuchen... más fuerte... más fuerte... más fuerte... más fuerte!
-¡Basta ya de fingir, malvados! -aullé-. ¡Confieso que lo maté! ¡Levanten esos tablones! ¡Ahí... ahí!¡Donde está latiendo su horrible corazón!
FIN

Bones!
Sóc en Noel i aquest és el meu blog. Espero que qualsevol de les coses que penji aquí hos entretingui una estona, o no.