CRÍTICA: ELECTRA

.

En aquest espectacle, per a mi, hi ha hagut algunes parts negatives sobre coses que no entenia per quina raó les feien o altres coses que volien mostrar però que, des de la meva opinió, no les van aconseguir.

Començaré per la pregunta que em vaig fer durant tot l’espectacle i que vaig exposar a les dues actrius de l’obra que van venir a xerrar a la classe, les quals no em van respondre exactament a la meva pregunta. La pregunta eterna, de quasi més de dos hores, la pregunta que em cansava, que em martiritzava: què fot aquí el tío de la guitarra? Era evident per a les meves i per a totes les orelles, que el noi aquell tocava molt bé, feia uns arpeggios molt bonics entre altres coses, però... què feia allà? De vegades, era el company d’Orestes, de vegades, era un ente viviente que tocava la guitarra, com si no hi fos; a vegades era part del públic, quan deixava la guitarra lenta i cuidadosament al seu costat (tot i que quan feia això, començava a sonar música de CD que era com la que ell tocava en directe amb, com a molt, dos instruments més), i jo, m’anava fent constantment aquesta maleïda pregunta sobre el noi i la guitarra, que pel que es veu, havia sigut decisió del director, i només això, ja que les actrius que van parlar amb nosaltres no van respondre a aquesta pregunta directament, sinó que van fer un petit rodeo i van acabar dient que havia sigut decisió de l’Oriol. Ai, Oriol, no t’entenc! No passa res, ja succeeixen, a vegades, aquestes coses, no ens preocupem. Una cosa positiva a dir és el fet de la memòria que s’ha d’arribar a tenir per poder recordar aquell text, tant llarg, llarg, llarg...però entenedor. Això també va estar bé. Comparant aquesta amb l’Electra que vam anar a veure al teatre de Ponent, en aquesta ultima el llenguatge era molt més entenedor, més proper a les persones del segle XXI que som. També em va agradar l’escenografia, tot i que després la interpretació em decepcionés. Això: no em va agradar molt la manera d’interpretar a Electra. A l’obra de ponent era molt més natural, penso que era més forta, més salvatge que a la de l’Auditori. No estic dient que hagi de ser així, sinó que el que no em va agradar va ser que tot l’espectacle era text, text i més text. L’acció no passava del coll. Això ho dic perquè, constantment, l’electra recorria als mateixos gestos amb el braç, és a dir, no hi havia comunicació corporal per al públic, torno a dir, des de la meva opinió. Finalitzaré aquesta critica dient que podria seguir dient coses que no em van agradar, però així l’únic que s’aconsegueix és que si una persona del segle XXIV, acaba llegint això, pensarà: ostres, aquesta obra devia ser una merda! Però no, no siguem així de heavies. Futur, si ets tu, et diré que els gustos, com deus saber, són cosa de cada un i vulguis o no, s’han de respectar.