Aquest documental em va agradar molt, trobo que aconsegueix plasmar un missatge en tot qui el veu. El missatge del que parlo tracta de la superació, del voler per poder, de mirar la por als ulls i matar-la d’un cop decisiu i valent. Encara que tot giri al voltant del món de la dansa, totes les explicacions que feien, tant els mestres com els entrenadors i els alumnes, agafaven un caire molt humà o pedagògic, en comptes d’un caire artístic centrat en el ball.
Van haver-hi molts moments i moltes frases que em van agradar molt i que a classe hem destacat, per exemple, algunes de les coses que va dir el director de la orquestra, Simon Rattle: “viatja sempre, però no arribis mai enlloc”, que es una bonica metàfora (d’un mestre del director) del camí de la vida, on sempre hem de seguir caminant sense arribar a cap lloc, és a dir, el voler aprendre i intentar superar-nos a nosaltres mateixos per tota la vida. Aquesta frase em recorda a la famosa cita de Sócrates (“tan sols sé que no sé res”) on també s’hi reflexa, si fa no fa, aquesta qüestió. El director va dir una altra frase que em va semblar molt divertida; segons ell, la gent estranya té més possibilitats o més capacitats de fer art que d’altres persones (això, evidentment, és la seva opinió personal). Era molt impactant veure com Rattle es transportava a una altra dimensió que semblava que fos el món on havia d’estar però on només hi podia estar quan sonava música: els seus gestos, les mirades, les expressions facials... tot anava amb la música, és una emoció personificada. L’altra figura important és Royston Maldoom, el coreògraf juvenil que deixa clar que li interessa molt més la pedagogia que l’art. Aquesta és una de les frases més significatives de Maldoom, ja que està posant per davant una sèrie de valors, com la disciplina, el respecte o l’esforç, que volen enfortir tots els nois que s’apunten a les seves classes de dansa. Com sempre, en la majoria de casos, aquesta inculcació de valors va funcionar en alguns dels adolescents que surten parlant de les seves emocions i del que pensen d’aquestes classes, de com són ells i de com no es coneixen. Amb això últim – com no es coneixen – vull dir que tothom té uns “punts” de superació o de capacitat que la falta de confiança o autoestima o de qualsevol cosa amaga darrere una màscara de riure que delata la presència de la por. La por al fracàs és donada, entre dues noies, però una se’n surt amb esforç i sent una mica valenta, mentre que l’altra agafa la postura còmoda de fer veure que no en té ganes, quan en realitat el que li passa és que té por a fracassar. Maldoom també diu que és més important la necessitat de persones creatives que de persones treballadores, ja que mentre les segones són com una màquina amb la funció de repetir i repetir accions, les persones creatives poden innovar i fer cada cop un pas més endavant en la trajectòria de la vida humana. És impressionant la història del noi senegalès que se’n va sol del seu país, amb setze anys, per qüestions polítiques. Aquesta història apunta un altre cop cap a la superació i l’esforç, ja que en aquesta situació tan difícil, el noi volia anar a estudiar, volia aprendre, i a més implantar-se en aquella nova societat en la que acabava d’aterrar.
En conclusió, crec que aquesta experiència va canviar positivament la vida de moltes de les persones que hi van col·laborar i demostra la – moltes vegades – no educació de les escoles. Amb aquests fets em vaig plantejar molt si les escoles i instituts de veritat creuen en l’educació. La resposta és que sí, però crec que existeix una gran falta de confiança entre molts dels seus responsables, com es veu en aquest documental, que produeix mals efectes sobre els alumnes. Penso que les escoles haurien de reunir esforços per a saber inculcar entusiasme o simplement ganes d’aprendre, perquè l’entusiasme es tracta d’una cosa molt personal, segons els gustos de cada un, però alhora que els alumnes rebem ensenyaments, tant pràctics com teòrics, hauríem de saber apreciar el valor que aquests coneixements tenen en nosaltres.
La vida no és altra cosa que avançar mentre sents el ritme bategar dins les venes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario