CRÍTICA: SOMNIS ENTRE GUERRES

Per començar, vull remarcar que mai abans havia anat a veure un concert de música clàssica, en aquest cas, un concert de cambra, i no em va desagradar gens ni mica. Trobo que estava molt bé que el director anés introduint cada part del concert amb una breu explicació sobre el context en el qual es trobava l’autor, què era el que volia transmetre, quines sensacions produïa el so de la peça o algunes curiositats estranyes o divertides que se’n derivaven. Com va explicar el director de l’orquestra, els compositors que interpretaven – P. Hindemith, M de Falla i A. Roussel – van passar temps difícils mentre composaven les seves obres, ja que, per exemple, M. De Falla i Hindemith sofriren la repressió del feixisme. Abans d’iniciar una peça de Roussel, el director va explicar que aquest compositor s’havia fixat en les màquines que inundaven la França de la revolució industrial per captar sons i plasmar-los en la seva obra en forma de música. Va ser impressionant veure com la música de Roussel produïa sons tant característics amb els instruments, que et recordaven a màquines. La part del concert en la que vam sentir el clavicèmbal va estar molt bé – em va agradar molt el so – tot  i que penso que se’l sentia massa per sota dels demés instruments, i això em molestava. Vaig observar la gran disciplina amb la que els músics entraven a escena, d’una manera senzilla, ordenada i tranquil·la. També vull expressar la meva incomprensió respecte el fet que el públic tan sols aplaudia al final de cada part, però no al final de cada peça, i això era bastant lleig, perquè potser arribaven a un moment culminant, d’aquells que et posen la pell de gallina, i feien un gran final, però el públic no aplaudia, i això era un pecat.