Web: Youtube

Trobo aquesta pàgina web molt ben organitzada i molt senzilla, ja que no té moltes entrades on et pots perdre fàcilment. Es una web molt popular on hi participen tant persones grans com joves, i  la  seva utilitat principal és la reproducció i difusió de vídeos  de qualsevol àmbit  social o cultural.  Si crees un compte al youtube, pots pujar els vídeos que vulguis (evidentment, tots són revisats, i els que tinguin un contingut no adient per als propietaris de la pàgina es suprimeixen). A més, aquesta pàgina permet pujar els vídeos d’una manera molt senzilla i ràpida. Personalment, em serveix molt per a buscar ràpidament alguna cançó que vull escoltar, o també per aprendre a tocar cançons amb la guitarra. Youtube va ser creat per tres antics empleats de Pay Pal el febrer del 2005; el novembre del 2006, Google Inc. el va adquirir per 1650 milions de dòlars. Youtube ha tingut diversos problemes en relació amb vídeos que promouen la violència o l’odi racial, per exemple. No obstant, alguns d’aquests vídeos han sigut retirats d’immediat.

Actualment, youtube ha millorat el format de la seva qualitat de vídeo, i en el futur s’espera que s’hi puguin reproduir pel·lícules senceres. El seu eslògan és: Broadcast yourself (transmet tu mateix).   

http://www.youtube.com

Visita al macba: John Cage, L’anarquia del silenci

Primer de tot, dir que la meva opinió sobre aquesta sortida és molt positiva; em va agradar molt, tant pel que anàvem a veure com per la visita guiada de la qual vam gaudir. La visita va ser molt dinàmica i divertida, crec que si no haguéssim tingut un guia, no hauríem pogut entendre tant bé l’exposició, ja que no és gens fàcil entendre qualsevol representació artística contemporània per tu mateix, perquè majoritàriament ens mostrem una mica tancats respecte a aquestes expressions. El que em va agradar molt va ser que jo mateix vaig sortir de l’exposició havent entès una mica més de què tracta l’art contemporani. Això ho dic perquè, quan estàvem davant del quadre en blanc, el guia va fer un comentari sobre una anècdota d’una visita anterior: algú va dir que aquell quadre també el podia fer ell mateix a casa seva, ja que es tracta d’una tela blanca. El guia va contestar-li que aquell quadre estava fet per una raó, i que el procediment no era fàcil. Va dir que l’autor d’aquell quadre l’havia fet en total contraposició respecte de l’art entès com era en el seu temps. Això suposa un trencament que tracta d’obrir portes per no estancar-se sempre en el mateix, és una revolució que obre la ment cap a horitzons distints i llunyans. El guia li va proposar a la persona que havia fet el comentari que tractés de crear un dibuix totalment contraposat al manga, i aquella persona es va estar tota l’estona que quedava de visita pensant com podia fer-ho, però no se’n va sortir. Jo també he fet alguna vegada el comentari de “això també ho puc fer jo”, però amb aquesta visió, vaig entendre que no s’ha de jutjar tan ràpidament una representació artística sense haver reflexionat abans sobre ella.  Amb tot això, no vull dir que ara m’agradi l’art contemporani, per què ja parlaríem de gustos personals, però el que sí que puc dir és que ara el valoro més perquè he entès que és un art que s’obre cap al futur, i que arribar a tenir una idea semblant no és gens fàcil.

Sobre John Cage i L’anarquia del silenci, admiro el fet que aquest compositor contemporani volgués no estancar-se sempre en la mateixa creació musical; que arribés a distanciar-se tant de la música que es creava en el seu temps és alhora admirable, atrevit i valent. Cage va ser un inventor i experimentador nat, ja que el van fer fora de l’escola de música on estudiava, per crear composicions musicals que es distanciessin tant de les normes que li imposaven. Vaig quedar impressionat amb l’invent del piano “preparat”, que tractava de inserir entre les cordes del piano alguns petits objectes, com per exemple claus o cargols. Cage va anar més enllà de la idea del seu mestre, Henry Powell, que tractava d’obrir la tapa del piano i tocar les cordes directament. Els so que sorgia d’aquell invent era al·lucinant, una barreja del so característic del piano amb altres sons de percussió, donat que la pressió que exercien els objectes entre les cordes provocaven un efecte sonor de mutting, mcom si amb una guitarra utilitzessis l’stacatto . També vaig quedar impressionat d’altres invents de J. Cage, com per exemple, el lector de cintes de cassettes, el deformador de la pantalla de televisió, el joc d’escacs amb so electrònic incorporat segons la posició de les fitxes... Tots innovadors, tant per la història com per al creador. La composició musical 4’33 em va sorprendre molt, va ser una idea molt original i massa novedosa i contradictòria amb el seu temps, ja que se’ns va explicar que la primera vegada que Cage mostrà aquesta obra, el públic va rebutjar-la directament. Avui dia, aquesta obra s’ha representat més d’un cop, però el públic ja sap que va a veure, així que pot apreciar-la o entendre-la, perquè se’ns va parlar també que aquesta és una composició sobre els “sons no intencionats”, que és el que li dóna un significat nou  i diferent amb les demés composicions a la obra.

Al final de la visita, a la part pràctica, va ser molt interessant veure com utilitzàvem els diferents objectes per crear sons estranys. Cadascú utilitzava els objectes per a fer sons, alguns obvis, però d’altres que no t’esperaves, i això va ser molt divertit.

En conclusió, crec que John Cage va ser molt valent al atrevir-se a fer tot el contrari del que la societat i la cultura artística volia o esperava d’ell, ja que aquesta acció no és gens fàcil de dur a terme, o, més ben dit, és difícil tenir ni tan sols la idea que ho contrariï tot i et distanciï de l’art del teu temps per a crear un art contemporani, un art del futur.

 Si la paraula «música» es considera sagrada (…) la podem

substituir per un terme més significatiu: organització del so.

John Cage, El futur de la música: Credo, 1940

Tim Burton

Va néixer a California el 1958 i actualment és un dibuixant, escriptor i artista gràfic molt reconegut per les seves pel·lícules. El seu primer contacte amb el món del cinema va ser, en la companyia Disney, a la pel·lícula Tod i Toby, en la que, tot i que hi va participar, no li deixaren fer-la amb els seus dibuixos. La seva primera direcció en una pel·lícula va ser a Vincent, on utilitzà la tècnica de l'stop-motion. Aquest curtmetratge va ser un homenatge a Edgar Allan Poe, del qui Burton és un fanàtic admirador. Les característiques que podem trobar en els temes principals de l'expressió artística de Burton les podem enumerar en els següents ambients: gòtic, fantàstic, romàntic i extravagant. Els personatges de Burton sempre són estranys, molts exclosos de la societat o personatges populars que no se senten en concordança amb el seu estatus.

Aquí hos deixo uns enllaços molt interessants:

Tim Burton (Los diez magníficos)

http://www.youtube.com/watch?v=uqxwZMWWsYg

Vincent

http://www.youtube.com/watch?v=fxQcBKUPm8o

Chris Burden

Chris Burden va néixer a Boston el 1946. És conegut per les seves performances, on el tema central de la seva expressió artística ha sigut el perill personal. Un exemple de performance que remarca l'ús d'aquesta expressió artística és Shoot, ja que un ajudant va disparar-li al braç esquerre des d'una distància d'uns cinc metres. 

El 1975, començà a crear instal·lacions i objectes que s’oposen a la ciència i a la política. Burden va estudiar arts visuals, física i arquitectura, i en la seva tesi universitària va fer la performance anomenada Five day locker piece, en la que es tancà cinc dies dins la seva taquilla. El 1978, Burden es va fer professor d'Universitat, però va dimitir el 2005 a causa d'unes desavinences amb el professorat.

Aquí teniu una imatge d’un objecte de Burden: 

http://images.artnet.com/artwork_images_412_299321_chris-burden.jpg

Aquí, una altra d’una performance:

 http://traumwerk.stanford.edu:3455/60/88

Autorretrat de Poe

En aquesta fotografia, vull expressar la part més amagada, fosca i cruel de dos contes de Poe, El gato negro i Corazón delator, on la bogeria engoleix el protagonista fins a acabar cometent l’assassinat, fruit de la seva desviació mental.  Parlant sobre els aspectes formals de la fotografia, puc dir que es tracta d’un primer pla, un retrat, encara que aquest està compartit per la meitat del meu rostre i aquesta mena d’espectre. Per a crear aquesta imatge, he fet servir el photoshop en diversos aspectes: l’ús de l’eina “curvas” m’ha permès donar a la llum aquesta tonalitat vermella i fosca; per a fer els ulls de l’espectre he seleccionat amb l’eina “lazo” el meu propi ull, li he proporcionat un “calado” de 45 píxels i seguidament l’he copiat i enganxat on m’interessava. Després, amb la secció de “transformar” he pogut rotar i deformar l’ull per tal que no es noti la semblança amb el meu propi. Per a fer el cos esvaït de l’espectre, a la fotografia original vaig fotografiar fum i després aquest fum el vaig anar seleccionant amb l’eina “lazo”, aplicant-li el “calado” i enganxant les parts del fum allà on em semblava millor. Amb la llum aplicada finalment, em recorda a la forma d’una flama que estigui a punt d’arrasar-ho tot. 

Com mirem? - 10

Esperança atrapada en l'eternitat

Aquesta situació em va cridar molt l’atenció. Una ploma atrapada al topall d’una porta vella, com si es tractés, metafòricament parlant, d’una esperança que mai arriba, la foscor, el desconcert total. Aïllada i fortament empresonada, em recorda a l’eternitat. Sembla que existeixi eternament, el que em porta a pensar si de veritat un boig pot refer-se o simplement restar esperançat – tant ell com els que l’envolten – amb la mirada fixa en el guariment mental.

Veiem clarament que és un pla detall, és un punt concentrat en la realitat visible, ja que per a mi va ser una situació bastant impressionant i que no havia vist mai. En l’enquadrament, podem tipificar aquesta imatge com a mirada. No és una imatge excessivament limitada, però sí que és molt concreta i fixada. Evidentment, el fora de camp no té cap importància. En la composició, podem veure que els dos elements fotografiats més importants – el topall i la ploma -  estan centrats al mig de la imatge, remarcant així la seva importància. També es tracta d’un pla frontal, perquè la camera està situada just al davant i a la mateixa alçada de la ploma i el topall.         

Com mirem? - 9

Cop mortal

 Aquesta finestra em va cridar molt l’atenció, perquè sembla que justament des del seu centre hagi sortit l’esquerda que la traeix, que inicia la seva destrucció. Em dóna la impressió que l’esquerda vagi creixent lentament cap amunt i cap avall fins que, finalment, el vidre de la finestra es trenqui en dos parts i caigui a terra, on encara es trencarà en mil bocins més. Podem relacionar aquest cop mortal i traïdor amb el cop mental que suposa la bogeria en un cervell humà: aquest cop que rep la ment, és causat de manera immediata i sense cap motiu aparent? O sempre es necessita unes causes que desencadenin aquest cop? També pot ser una barreja d’aquestes dues qüestions, n’estic segur, però el que se és que en els bojos de Poe, aquesta esquerda es veu des del primer moment, i sempre acaba per esclatar violentament.

Formalment parlant, aquesta fotografia és un primer pla de la finestra, i el fora de camp no és molt important, ja que el que hi havia eren més finestres del mateix aspecte, tot i que aquesta em va atraure per la seva esquerda tan singular. També podem veure que es tracta d’una pla frontal molt lleugerament en contrapicat, ja que estava per sota de la finestra en el moment de fer la fotografia. Té molta profunditat de camp.