Chris Burden

Chris Burden va néixer a Boston el 1946. És conegut per les seves performances, on el tema central de la seva expressió artística ha sigut el perill personal. Un exemple de performance que remarca l'ús d'aquesta expressió artística és Shoot, ja que un ajudant va disparar-li al braç esquerre des d'una distància d'uns cinc metres. 

El 1975, començà a crear instal·lacions i objectes que s’oposen a la ciència i a la política. Burden va estudiar arts visuals, física i arquitectura, i en la seva tesi universitària va fer la performance anomenada Five day locker piece, en la que es tancà cinc dies dins la seva taquilla. El 1978, Burden es va fer professor d'Universitat, però va dimitir el 2005 a causa d'unes desavinences amb el professorat.

Aquí teniu una imatge d’un objecte de Burden: 

http://images.artnet.com/artwork_images_412_299321_chris-burden.jpg

Aquí, una altra d’una performance:

 http://traumwerk.stanford.edu:3455/60/88

Autorretrat de Poe

En aquesta fotografia, vull expressar la part més amagada, fosca i cruel de dos contes de Poe, El gato negro i Corazón delator, on la bogeria engoleix el protagonista fins a acabar cometent l’assassinat, fruit de la seva desviació mental.  Parlant sobre els aspectes formals de la fotografia, puc dir que es tracta d’un primer pla, un retrat, encara que aquest està compartit per la meitat del meu rostre i aquesta mena d’espectre. Per a crear aquesta imatge, he fet servir el photoshop en diversos aspectes: l’ús de l’eina “curvas” m’ha permès donar a la llum aquesta tonalitat vermella i fosca; per a fer els ulls de l’espectre he seleccionat amb l’eina “lazo” el meu propi ull, li he proporcionat un “calado” de 45 píxels i seguidament l’he copiat i enganxat on m’interessava. Després, amb la secció de “transformar” he pogut rotar i deformar l’ull per tal que no es noti la semblança amb el meu propi. Per a fer el cos esvaït de l’espectre, a la fotografia original vaig fotografiar fum i després aquest fum el vaig anar seleccionant amb l’eina “lazo”, aplicant-li el “calado” i enganxant les parts del fum allà on em semblava millor. Amb la llum aplicada finalment, em recorda a la forma d’una flama que estigui a punt d’arrasar-ho tot. 

Com mirem? - 10

Esperança atrapada en l'eternitat

Aquesta situació em va cridar molt l’atenció. Una ploma atrapada al topall d’una porta vella, com si es tractés, metafòricament parlant, d’una esperança que mai arriba, la foscor, el desconcert total. Aïllada i fortament empresonada, em recorda a l’eternitat. Sembla que existeixi eternament, el que em porta a pensar si de veritat un boig pot refer-se o simplement restar esperançat – tant ell com els que l’envolten – amb la mirada fixa en el guariment mental.

Veiem clarament que és un pla detall, és un punt concentrat en la realitat visible, ja que per a mi va ser una situació bastant impressionant i que no havia vist mai. En l’enquadrament, podem tipificar aquesta imatge com a mirada. No és una imatge excessivament limitada, però sí que és molt concreta i fixada. Evidentment, el fora de camp no té cap importància. En la composició, podem veure que els dos elements fotografiats més importants – el topall i la ploma -  estan centrats al mig de la imatge, remarcant així la seva importància. També es tracta d’un pla frontal, perquè la camera està situada just al davant i a la mateixa alçada de la ploma i el topall.         

Com mirem? - 9

Cop mortal

 Aquesta finestra em va cridar molt l’atenció, perquè sembla que justament des del seu centre hagi sortit l’esquerda que la traeix, que inicia la seva destrucció. Em dóna la impressió que l’esquerda vagi creixent lentament cap amunt i cap avall fins que, finalment, el vidre de la finestra es trenqui en dos parts i caigui a terra, on encara es trencarà en mil bocins més. Podem relacionar aquest cop mortal i traïdor amb el cop mental que suposa la bogeria en un cervell humà: aquest cop que rep la ment, és causat de manera immediata i sense cap motiu aparent? O sempre es necessita unes causes que desencadenin aquest cop? També pot ser una barreja d’aquestes dues qüestions, n’estic segur, però el que se és que en els bojos de Poe, aquesta esquerda es veu des del primer moment, i sempre acaba per esclatar violentament.

Formalment parlant, aquesta fotografia és un primer pla de la finestra, i el fora de camp no és molt important, ja que el que hi havia eren més finestres del mateix aspecte, tot i que aquesta em va atraure per la seva esquerda tan singular. També podem veure que es tracta d’una pla frontal molt lleugerament en contrapicat, ja que estava per sota de la finestra en el moment de fer la fotografia. Té molta profunditat de camp.

Com mirem? - 8

Engarjolades

Aquesta imatge em transmet una sensació d’incomoditat, de voler escapar d’una situació o lloc, com és el cas d’aquestes plantes, que sembla que es vulguin escapar d’una presó de ferro que les torna boges. M’agrada molt el fet de veure dos elements tant diferents però a la vegada tant junts. És un contrast molt bo entre rigidesa i irregularitat, però també en el color: el verd de la planta es diferencia molt del color grisós dels ferros deteriorats. És també, en l’enquadrament, una mirada en pla detall i picat, on el fora de camp no té cap importància.

  

Com mirem? - 7

És el final? O una llum que s’acosta?

Pero este movimiento produjo un efecto completamente inesperado. La luz de sus numerosas bujías dio de pleno en un nicho del salón que una de las columnas del lecho había hasta entonces cubierto con una sombra profunda. Vi envuelto en viva luz un cuadro que hasta entonces no advirtiera. Era el retrato de una joven ya formada, casi mujer. Lo contemplé rápidamente y cerré los ojos. ¿Por qué? No me lo expliqué al principio; pero, en tanto que mis ojos permanecieron cerrados, analicé rápidamente el motivo que me los hacía cerrar. Era un movimiento involuntario para ganar tiempo y recapacitar, para asegurarme de que mi vista no me había engañado, para calmar y preparar mi espíritu a una contemplación más fría y más serena. Al cabo de algunos momentos, miré de nuevo el lienzo fijamente.

                  

                             Edgar Allan Poe, fragment de El retrato oval

Aquesta imatge també em sembla molt interessant , perquè et pots imaginar que el punt minúscul que apareix en la foscor de l’interior de la canonada sigui simplement el final, la sortida; o que sigui una llum que es vagi acostant per dintre d’un túnel fosc i tenebrós. El boig està a punt d’arribar a la sortida de la seva ofuscació? O és la llum de la bogeria mateixa, que s’acosta cap a una confusa ment?

És com en moltes altres, un pla detall, però completament en contrapicat, ja que la fotografia la vaig fer posant la camera totalment mirant cap amunt, sota la canonada. El fora de camp no té cap importància i té molt poca profunditat de camp, perquè l’element més apropat de la fotografia – el contorn de la canonada – està desenfocat, mentre que la foscor i el punt llunyà semblen estar més enfocats.    

Com mirem? - 6

 Confús

 

Oí de pronto un leve quejido, y supe que era el quejido que nace del terror. No expresaba dolor o pena... ¡oh, no! Era el ahogado sonido que brota del fondo del alma cuando el espanto la sobrecoge. Bien conocía yo ese sonido. Muchas noches, justamente a las doce, cuando el mundo entero dormía, surgió de mi pecho, ahondando con su espantoso eco los terrores que me enloquecían. Repito que lo conocía bien. Comprendí lo que estaba sintiendo el viejo y le tuve lástima, aunque me reía en el fondo de mi corazón. 

                         Edgar Allan Poe, fragment de Corazón delator

La diversitat de formes dels elements d’aquesta fotografia em fa pensar en una confusió mental, enrevessada com la d’un boig, difícil d’entendre o solucionar. Es veu clarament que es tracta d’un pla conjunt – perquè no hi ha cap punt més important que d’altres – i d’un contrapicat. Està tot igualment enfocat, el que vol dir qui hi ha molta profunditat de camp. La llum sorgeix només per la part superior esquerra, i vaig posar la camera en sèpia perquè vaig preferir evitar colors vius.